casos escollits en funció de la posició que ocupen en la comunitat o entre el col·lectiu nouvingut.
amb risc de despoblació moderat, alt i extrem.
de les experiències repobladores: acollida, integració i acomodació.
Introducció
1
2
3
4
Definir empiricament el concepte d’«acomodació».
5
6
L'interés sociològic
La perspectiva des de la que aquest projecte aborda el tema de la despoblació té escassos precedents en els estudis sobre despoblació que es multipliquen des de fa un lustre, però que més discretament ja comptaven amb rigorosos treballs realitzats per sociòlegs rurals com Jesús Oliva, Luis Camarero, Rosario Sampedro o Artur Aparici, entre d’altres.
Tampoc podem menystenir el paper dels geògrafs, els economistes o els historiadors en el tractament del tema de la mà d’investigadors com Fernando Collantes, Luis Antonio Sáez, Vicente Pinilla, Benjamín García Sanz i alguns altres. Una bona part dels treballs que primer van abordar els problemes demogràfics rurals es van centrar en el dimensionament del fenomen de la despoblació.García Sanz, 1999, p. 56:
«Si el mundo rural sigue perdiendo población, no es porque emigre la gente, sino porque este medio ya no tiene suficientes recursos demográficos endógenos para mantenerse y mucho menos para recuperarse».
Els nous pobladors de la ruralitat desperten l’interés científic arreu del món, ja que, cal dir, que la tendència que en l’Estat Espanyol porta 20 anys d’endarreriment és general als països occidentals. Els grups que es constitueixen com a nous pobladors des de la segona meitat dels 80 són, principalment, dos: els «retornats» i els «neorurals». El primer grup està conformat principalment per antics emigrats laborals que retornen al poble només s’han pogut jubilar. El segon nodreix les seues files de persones joves que busquen el «el camp» un model de vida d’acord amb la idealització d’aquest (Paniagua Mazorra, 2005; Sampedro Gallego, 2008) que la societat urbana ha començat a construir. Aquesta dinàmica ha estat produint-se de manera general, tot i que amb moltes matisacions i peculiaritats en funció de multitud de variables, fins el moment actual. I si bé es pot dir que ambdós grups contribueixen al manteniment demogràfic, també es pot dir que són grups amb molta rotació: uns perquè limiten l’estada a una edat en la que la seua dependència fa insostenible la vida al poble, i els altres per inadaptacions diverses, com després s’explicarà. En tot cas paga la pena apuntar a que el nostre interés se centra en els motius d’eixes inadaptacions, d’aquest col·lectiu, i d’altres que després veurem. A aquests grups inicials se n’han anat afegint d’altres que han tendit a elevar la complexitat de les comunitats rurals fins al punt de que alguns estudis es refereixen al «cosmopolitisme rural» (Sampedro & Camarero, 2018).
La crisi de 2008 comença a canviar la dinàmica migratòria en el rural que torna a suscitar l’interés de població local urbana i també de l’acadèmia, com a espai de reserva i que és capaç d’absorbir certs contingents urbans que retornen a la casa dels seus progenitors i també d’altres que busquen nous espais d’acord a eixa dinàmica neorural que des dels 80 ha continuat efectuant-se. El perfil neorural també comença a canviar i en ell s’ha d’incloure un tipus de migrant molt mòbil, amb treballs vinculats a la tecnologia o el coneixement i que troba en espais rurals no massa allunyats de l’urbs hàbitats adients per a les seues expectatives socioafectives, ambientals i també, per què no, espacials. En qualsevol cas es tracta de població al·lòctona que ha pres una decisió de residència que fàcilment pot canviar amb la qual cosa la inestabilitat és una altra vegada característica rellevant del fet migratori.
Els vincles socials poden ser ací claus per explicar la decisió de permanència o d’abandó en el territori. En l’actualitat proliferen els treballs que aborden el problema de la despoblació rural, posant de manifest la preocupació social sobre el tema. Com s’ha vist, la despoblació no és un fenomen nou ni s’està produint ara amb major intensitat que en altres èpoques (Collantes & Pinilla, 2019) ni molt menys. Tanmateix hui ha esdevingut un problema transcendental perquè està arribant a posar en escac la continuïtat social d’amples zones del nostre territori. El desequilibri demogràfic que se’n deriva posa en qüestió la pròpia qualitat de vida de les persones que continuen residint al rural, però també la de les zones urbanes (Romita & Núñez Morales, 2014).
L‘«acomodació» com a factor
La inestabilitat de la permanència de la població nouvinguda rural és un fet constatat i la seua incidència és major entre els neorurals. De fet, en la decisió de trasllat al rural de bona part del col·lectiu neorural la disponibilitat dels serveis públics i d’infraestructures pròpies de l’Estat de Benestar no té un pes significatiu ja que es parteix del prejudici sobre la seua mancança (Escribano, 2012). Ara bé els serveis públic sí són elements de retenció de la població autòctona. En quina mesura la convivència en la comunitat contribueix a la retenció de persones nouvingudes i per tant és un factor d’estabilització de la població resident, és la pregunta que ens fem en aquest projecte.
Es tracta d’un plantejament poc tractat, la qual cosa sense dubte és un element que dóna valor a la proposta però també dificulta l’acostament teòric als sistemes d’acollida com a factor que pot contribuir a favor o en contra del despoblament. Ara bé, el coneixement empíric del l’equip de treball que presenta la proposta acredita que aquest factor actua més o menys, però què, en absolut resta com a element neutral. El plantejament teòric, per tant, no passa per sobre els factors “durs” de despoblament a què ja ens hem referit, i que tenim ben estudiats, no sols el nostre equip (Escribano et al., 2015; Ginés & Querol Vicente, 2019; Querol Vicente et al., 2019, 2020), sinó també la comunitat científica en general (Camarero, 1991, 2009; Camarero & Sampedro, 2008; Escribano, 2012; Oliva, 2006).
L’èxit de les experiències repobladores en la ruralitat depèn de multitud de factors, entre els que es troben el més coneguts -prestacions públiques, qualitat del treball, habitatge…-, però també de la «qualitat» de la incorporació (Soronellas et al., 2014) de les persones nouvingudes a la comunitat. Amb això ens referim a tot el conjunt d’elements que van més enllà de la satisfacció de les necessitats materials i que es refereixen a necessitats de relació comunitària i socioafectiva. Es tracta de la relació amb la comunitat, fruit de la interacció entre els diversos agents, que té nivells o passes:
NIVELL 1
Acollida
NIVELL 2
Integració
S’entén com la forma com la forma com les persones nouvingudes s’incorporen a la vida «normal» de la comunitat receptora.
NIVELL 3
Acomodació
Què és residir a un poble rural?
Els models habitacionals estan experimentant una profunda transformació que incideix de forma destacada en la ruralitat. El fenomen té una relació directa amb l’elevadíssima automobilitat que caracteritza les comunitats rurals, i que obre la possibilitat a la doble, o múltiple, residència. Mentre cada vegada són més freqüents les persones que resideixen una gran part de l’any al poble i
l’altra a la ciutat, gràcies al vehicle privat i a la millora de les comunicacions per carretera, també s’obre la possibilitat d’experiències innovadores de cohabitatge (Pino Jiménez et al., 2014) que troben en l’entorn rural un espai de possibilitat.
Així, el turisme de segona residència implica una forma de residència temporal i també de «ciutadania rural» (Aparici, 2019) en moltes ocasions molt implicada en la vida local i amb forts vincles familiars i socials amb la població resident permanent. Totes aquestes formes residencials tenen un fort impacte en els pobles rurals en les seues dimensions econòmica (consum en comerç i restauració…), cultural (públic i promotor de l’activitat cultural), identitària (contribuint a fer créixer en sentiment local), urbanística (afectant al mercat de l’habitatge local)… entre moltes d’altres. És necessari plantejar el projecte amb la ment oberta a formes de residència molts dispars que caldrà encabir en l’anàlisi.
Nous perfils residencials a la ruralitat
Retornats
D’antics emigrants i fills del poble, grup en el predominen els acabats de jubilar i prejubilats (García Sanz, 1999, p. 58) amb edats predominants d’entre 55 i 69 anys.
Persones que han emigrat en el seu dia i que tornen al poble per formar família en un entorn que consideren més favorable o més assequible. Venen amb treballs que són flexibles i que tenen base a una distància assumible. La mobilitat és factor determinant en la major part dels casos.
Nous residents
A partir dels anys 2000 el nostre territori comença a rebre contingents molt nombrosos de població estrangera amb motivacions laborals i sense una predilecció que orientara els seus components cap a una destinació rural o urbana. Les motivacions econòmiques d’aquesta nova població els allunyen d’idealitzacions rurals i els confereixen una visió molt més pragmàtica a l’hora de triar residència. Pel que fa al pes del vincle social i comunitari en aquest col·lectiu, que està per estudiar en l’espai de referència de la nostra proposta, ha de comptar amb un destacat: les parelles mixtes que s’han donat amb certa abundància. El fenomen té una alta incidència a nivell demogràfic perquè ja de per si implica nova població sinó també perquè e s tracta de població en edat reproductiva.
En aquest grup la recerca de la identitat (Díaz Méndez, 2005, p. 65) constitueix la motivació principal. Una identitat en el sentit ampli del concepte referit a la recerca en l’entorn, en el poble, o en el mas, d’un referent identitari, un espai de referència vital, sobre el que projectar un ideal de vida (Camarero, 1992; Fernández Álvarez, 2013; Folch, 2008; Méndez Sastoque, 2012; Quirós, 2014; Solana Solana, 2008). Dintre d’aquest perfil podem trobar diverses variants però predominen els perfils joves, amb o sense ofici previ i amb diferents graus de mobilitat. És un grup molt heterogeni i fonamental per la seua capacitat reproductiva i també el capital cultural que aporten i que pot entrar en conflicte, trobar aliances o transformar-se amb la interacció amb la comunitat receptora. El neorural és una persona provinent de l’urbs a les incomoditats de la qual renuncia refugiant-se en un entorn rural que sovint té idealitzat.
Alguns autors (Pérez & Sánchez-Oro, 2012, p. 52) consideren que cal incorporar el turista ocasional com a resident ni que siga per un curt període de temps ja que la seua presència afecta comunitats de reduït tamany. En el cas de la nostra investigació s’entén que l’estudi d’aquesta població té cert interés perquè s’han observat diferències entre diverses localitats respecte a la relació que la seua comunitat traça amb els visitants.
El progressiu interés de les administracions per l’espai rural i la propi
desenvolupament de l’Estat de Benestar ha fet que es vaja incrementant la presència de professionals «forçats» a viure en
emplaçaments rurals quan la distància al lloc de residència habitual fa que no compense el desplaçament. Es tracta d’un col·lectiu format per professionals sanitaris, educatius, del desenvolupament local, de la gestió cultural, del turisme o dels serveis socials, entre d’altres. Es tracta de residents amb clara vocació transitòria però entre els que es donen casos de
permanència de llarg recorregut.
Població flotant
Persones que passen els caps de setmana, períodes vacacionals o fins i tot períodes de varis mesos en el poble, que no constitueixen població de fet ni de dret però que «de alguna manera se está apropiando de alguna de las notas de la ruralidad» (García Sanz, 1999, p. 60). És parcialment assimilable com turista de segona residència, un perfil en clar creixement format per famílies que lloguen o compren un habitatge rural al que acudeixen amb certa freqüència.
Famílies mixtes
La flexibilitat de les formes familiars i l’elevadíssima mobilitat, automobilitat en el cas rural, aboca a la necessitat de l’anàlisi de noves formes d’ocupació del territori a escala residencial, amb persones que resideixen de forma periòdica uns pocs dies a la setmana al poble o a la ciutat mentre la parella no es mou. L’alta mobilitat de la societat actual i la millora en les comunicacions està alterant en concepte habitatge, que pot realitzar-se en dos o més domicilis.
La gent «de sempre»
La comunitat d’acollida és també una construcció difícil de destriar en aquest paisatge rural que intentem comprendre. En termes generals es tracta de la comunitat que rep els nous pobladors. Clar és que els nou vinguts poden rebre altres nouvinguts i per tant, per definició formar part de la comunitat d’acollida. En aquest punt caldria diferenciar aquella «de sempre» i aquella que ha estat nouvinguda en algun moment del passat recent. Camarero utilitza l’expressió «vells residents» i els contraposa als «nous residents» (Camarero, 1991) d’una manera genèrica. Hi ha altres fórmules però cap d’elles és massa satisfactòria per comprendre el procés pel qual una persona nouvinguda passa a ser del «de sempre» si és que alguna vegada ho pot aconseguir. Hi juguen molts factors entre els que destaquem la motivació per a la vinguda, la cultura de procedència, la situació familiar… i altres de caràcter, fins i tot, ètnic.
El procés sense dubte té a veure amb l’acomodació de la comunitat en general, fruit de la interacció entre nouvinguts i població prèvia.
Val a dir que en aquest procés té una variant que cal ser tinguda molt en compte per la importància que té en qüestions de convivència, com és la possibilitat de la creació de guetos que redibuixen els patrons de relació entre nouvinguts i comunitat receptora, ja que en aquests casos l’acollida i la integració no és problemàtica però sí, i molt, l’acomodació. Les diferències entre els vells residents i els nous vinguts poden ser grans i la seua convivència no estar exempta de conflictivitat (Camarero, 1991, p. 20), com tampoc de situacions amb divers nivell d’harmonia o, senzillament, de mútua ignorància.